diumenge, 31 de juliol del 2011

Origens, o el perquè de tot plegat.


La Boja!
L’altre dia vaig rellegir el Convit a la Festa Major de Vilanova i la Geltrú que va escriure la Magda Banderas i va llegir el 4 d’agost de 2005 al Saló de Plens. Això em va portar a buscar d’altres escrits seus com l’article del seu bloc Mezclando temas. Em vaig emocionar i vaig recordar un munt de sensacions, de dies viscuts. Tot plegat em va fer reflexionar sobre moltes coses i entre d’altres, sobre la importància de ser o no ser VTV (vilanoví de tota la vida), però això serà una reflexió per a un altre moment. Per cert, la Magda torna a mullar-se pel seu poble i tindrem la sort que sigui una de les Pabordesses de la Festa Major 2012!

Els pares del meu pare van néixer a Múrcia i van arribar a Vilanova quan encara eren infants, en la tongada migratòria de principis del segle XX atreta per obres com el metro o l’Exposició Universal de Barcelona, que demanaven molta mà d’obra. Ràpidament es van haver d’integrar en una petita vila catalana on acabava de néixer una de les icones de la Vilanova del segle XX, la fàbrica Pirelli, una vila que tot just treia el cap del desastre de la fil·loxera, la pèrdua de les possessions a Cuba i Filipines i el seu comerç i la crisi industrial del tèxtil.
L’avi Josep va començar a treballar quan encara era un nen cuidant un ramat de bestiar a Ribes. Em va explicar que els amos eren catalans i només parlaven català, i que per això no tingué altre remei que aprendre’l i fer seu aquell idioma. Es va casar amb una altra filla de murcians, la iaia Andrea, i van tenir una filla i quatre fills, tots criats en català. Van prosperar en el món de la construcció, fins a tenir el seu propi negoci, Construcciones Gómez-Saura.
Recordo molts estius a Pontons, on els avis tenien un apartament i passaven l’estiu a la muntanya, lluny de la calor de la costa. Per tenir companyia portaven els seus néts a passar alguna setmana amb ells. A Pontons a finals d’agost i principis de setembre, després de les tempestes d’estiu, cada tarda anàvem, l’avi Josep i jo, a resseguir el corriol que porta fins a Sant Joan de la Muntanya, a l’altra banda de Penyafort. L’avi es coneixia cada racó on es podia fer un rovelló. Quan en trobàvem, era festa major, i l’endemà l’àvia anava a la botiga a comprar xai o botifarres i fèiem brases per dinar. Crec que la fal·lera pels bolets la vaig heretà directament dels avis.
Els records culinaris de la iaia Andrea em porten a berenars de pa amb tomàquet i formatge, amb pa del Forn de la Font de Ferro i tres unces de formatge, o amb uns talls de botifarra blanca de Cal Batadet, o unes llesques de pernil dolç o salat.... Al Forn de la Font de Ferro l’àvia portava a coure unes insuperables mantegades que preparava a casa, amb les formes que li donaven els diferents motllos metàl·lics que guardava al rebost, i que després arrebossava amb sucre i canyella... Durant les vacances a Pontons, a més a més de l’eterna verdura i macarrons, de tant en tant feia unes increïbles truites de patates, enormes, grogues... De vegades berenàvem pa amb xocolata, o amb oli i sal, o vi i sucre o coca de forner del forn del poble. No n’he menjat de més bona que la coca de forner que feien a Pontons, amb el seu sucre i la seva matafaluga.... I els diumenges, quan venien els pares a buscar-nos portaven algun pastís o algun tortell de la pastisseria de Sant Martí Sarroca. Fèiem un arròs cuit amb llenya, amb el conill que el dissabte havíem anat a buscar al mas del costat del riu, darrera de l’església, on aquella dona que no callava mai el matava, el pelava i l’esquarterava en un no res...

Llorer. Aquest és el gust que més recordo de la cuina de la meva iaia Julia. Els pares de la meva mare eren extremenys, van venir a Vilanova des d’una barriada propera a la ciutat de Càceres, on hi havia una explotació minera que es deia (i es diu encara) Aldea Moret. A casa de la yaya eren forners, i el yayo Antonio era mecànic bufador. Van venir a Catalunya fugint de la misèria després de la Guerra Civil, seguint l’estela d’altres familiars seus, en l’esclat migratori de finals dels 40 i els 50. Primer es van instal·lar a la plaça dels Lledoners, al centre del poble de la Geltrú. Quan es va construir el Grupo Armaña, els pisos del govern, es van traslladar a un petit pis. Mai van tenir la necessitat d’aprendre català. Les seves dues filles de jovenetes ja van treballar a la indústria tèxtil, i els dos nois, més petits, van estudiar i van treballar a Cal Camacho (la IMSA) i a la llavors EAJ 35 Radio Panadés.
El plat de la yaya Julia que més recordo és arròs amb patates i bacallà. És una menja típica de la Pasqua a Càceres, on apareix el llorer i el pebre vermell, omnipresents a la seva cuina. Recordo quan anava amb el yayo a fer estelles amb una petita destral rendera dels blocs, al costat del torrent del Llimonet, per encendre la cuina econòmica. Avui és la rambla de Pep Ventura. Algunes vegades feien torrijas, unes postres fetes amb pa sucat en llet, arrebossat, fregit i després espolsat de sucre i canyella. Recordo la nevera que funcionava amb blocs de gel, que venien a la fàbrica de gel que hi havia al mercat, em sembla que davant d’unes gràfiques....
Un dia, en un inoblidable viatge a Granada, vaig menjar “flamenquines” i es va obrir un espai de la memòria gustativa que em recordava la “carne machá”, una preparació que feia la yaya per cuinar les carns menys nobles del porc o del xai, matxucant en un morter all, pebre, pebre vermell, llorer, sal i vinagre i deixant macerar la carn amb aquesta preparació per després fregir-la.

Sí, de petit vaig viure cavalcant entre dos móns, vaig tastar-los i tots dos em van agradar. Tots dos, i d’altres coneguts posteriorment, han influït en els menjars que cuino i que m’agraden.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada