Arròs caldós de llomanto a ca la Núria, una nit d'estiu. |
Qualsevol dia és bo
per trobar-se amb els amics al voltant d’una taula per a gaudir d’un bon ranxo
i parlar del sexe dels (o de les) àngels... Però el final de l’estiu trobo que
és una època especial per fer-ho, per parlar de les vacances, del nou curs que
s’iniciarà, de projectes i propòsits, de xafarderies,... Aquest final d’estiu
ens varem trobar a un terrat de la
Geltrú amb una parella que estrenava casa (i veïnatge), al
voltant d’una
sarsuela i unes quantes ampolles de cava.Una setmana després la trobada va
ser amb uns altres amics a un terrat de la Vilanova vella, al carrer Major, i el plat triat
va ser un arròs caldós de llomanto “del país”.
Sí, en aquesta part
del món de parla catalana diem llomanto (o llomàntol) al que els normatius diuen
llamàntol i els empordanesos llobregant. Són els grimaldos de Mallorca, els
gromants de Menorca i els gramantós de València. Els urbanites i alguna gent de
terra endins els descriuen com a bitxos amb pinces.
Els llomantos són
uns crustacis parents dels escamarlans, però força més grans. S’assemblen per
les mides i les aparences a les llagostes, tot i que ells tenen unes pinces
molt desenvolupades i elles unes antenes més llargues. N’hi ha d’americans, de
color vermell més o menys fosc; de caribenys, de color clarament vermell, i
l’europeu, d’un negre blavós, potser un xic més petits però amb més gust. Els
europeus són els menys abundosos, i per això els més cars. Als mercats trobarem
normalment llomanto americà, viu.
A mi l’arròs
m’agrada més aviat caldós, i el de llomanto especialment. Jo el faig així:
Amb el tallant més
gran que tinc a la cuina obro els llomantos de dalt a baix, separant després la
cua i la pinça, reservant tot el suc que puguin fer. Si us fa angunia fer-ho en
viu, demaneu a la peixateria que us ho facin, i demaneu que us guardin el suc.
A la cassola on
faré l’arròs fregeixo els llomantos, primer per la part interior i després per
la part de la closa, fins que aquesta canvia de color i es torna vermella.
Reservaré tot el tall a banda, traient primer les cues, després les pinces i
finalment els mitjos caps, que deixo fregir una estona més. Quan s’han refredat
una mica procuro trencar amb unes tenalles les pinces, per facilitar després la
feina de menjar-se la seva carn.
Al mateix oli, poso
a sofregir la ceba tallada petita i una mica de pebrot vermell, a dauets. Quan
la ceba comenci a agafar color, tiro una mica de pebrot verd de fregir, també
tallat petit, i ho sofregeixo
tot força, amb poc foc i paciència. Tot seguit poso el tomàquet madur,
escaldat, pelat i tallat petit o ratllat, en poca quantitat, i ho deixo fer,
incorporant el suquet que he reservat en tallar el llomanto.
Quan tinc un bon
sofregit, normalment poso una mica de sípia, amb la seva melsa, tallada petita.
Poc després li poso, si és el cas, unes rodanxes de calamars. Una estona
després que el sofregit s’hagi begut l’aigueta que faran la sípia i el calamar,
torno a posar el llomanto a la cassola i llavors tiro el brou i el suc dels musclos
oberts al vapor, ben calents. Ho deixarem coure un quart d’hora o vint
minuts, i després tiro l’arròs. Quan porti una estona bullint, hi poso els
musclos que he separat de les closques, i cinc minuts abans d’acabar, si en
tenim, les
cloïsses i una picada
d’all i julivert.
Quan les cloïsses
s’obrin, ja podem apagar el foc i deixar reposar cinc minuts abans de servir.
La sípia, el
calamar, els musclos i les cloïsses són opcionals, tot depèn de la qualitat del
producte i de la mida dels llomantos. Igual que el brou, que pot ser substituït
per aigua.
A mi m’agrada més
quan queda molt sucós, gairebé com una sopa espesseta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada