dimecres, 14 de setembre del 2011

Arròs caldós de llamàntol

Arròs caldós de llomanto a ca la Núria, una nit d'estiu.
Qualsevol dia és bo per trobar-se amb els amics al voltant d’una taula per a gaudir d’un bon ranxo i parlar del sexe dels (o de les) àngels... Però el final de l’estiu trobo que és una època especial per fer-ho, per parlar de les vacances, del nou curs que s’iniciarà, de projectes i propòsits, de xafarderies,... Aquest final d’estiu ens varem trobar a un terrat de la Geltrú amb una parella que estrenava casa (i veïnatge), al voltant d’una sarsuela i unes quantes ampolles de cava.Una setmana després la trobada va ser amb uns altres amics a un terrat de la Vilanova vella, al carrer Major, i el plat triat va ser un arròs caldós de llomanto “del país”.

Sí, en aquesta part del món de parla catalana diem llomanto (o llomàntol) al que els normatius diuen llamàntol i els empordanesos llobregant. Són els grimaldos de Mallorca, els gromants de Menorca i els gramantós de València. Els urbanites i alguna gent de terra endins els descriuen com a bitxos amb pinces.
Els llomantos són uns crustacis parents dels escamarlans, però força més grans. S’assemblen per les mides i les aparences a les llagostes, tot i que ells tenen unes pinces molt desenvolupades i elles unes antenes més llargues. N’hi ha d’americans, de color vermell més o menys fosc; de caribenys, de color clarament vermell, i l’europeu, d’un negre blavós, potser un xic més petits però amb més gust. Els europeus són els menys abundosos, i per això els més cars. Als mercats trobarem normalment llomanto americà, viu.
A mi l’arròs m’agrada més aviat caldós, i el de llomanto especialment. Jo el faig així:
Amb el tallant més gran que tinc a la cuina obro els llomantos de dalt a baix, separant després la cua i la pinça, reservant tot el suc que puguin fer. Si us fa angunia fer-ho en viu, demaneu a la peixateria que us ho facin, i demaneu que us guardin el suc.
A la cassola on faré l’arròs fregeixo els llomantos, primer per la part interior i després per la part de la closa, fins que aquesta canvia de color i es torna vermella. Reservaré tot el tall a banda, traient primer les cues, després les pinces i finalment els mitjos caps, que deixo fregir una estona més. Quan s’han refredat una mica procuro trencar amb unes tenalles les pinces, per facilitar després la feina de menjar-se la seva carn.
Al mateix oli, poso a sofregir la ceba tallada petita i una mica de pebrot vermell, a dauets. Quan la ceba comenci a agafar color, tiro una mica de pebrot verd de fregir, també tallat petit, i ho sofregeixo tot força, amb poc foc i paciència. Tot seguit poso el tomàquet madur, escaldat, pelat i tallat petit o ratllat, en poca quantitat, i ho deixo fer, incorporant el suquet que he reservat en tallar el llomanto.
Quan tinc un bon sofregit, normalment poso una mica de sípia, amb la seva melsa, tallada petita. Poc després li poso, si és el cas, unes rodanxes de calamars. Una estona després que el sofregit s’hagi begut l’aigueta que faran la sípia i el calamar, torno a posar el llomanto a la cassola i llavors tiro el brou i el suc dels musclos oberts al vapor, ben calents. Ho deixarem coure un quart d’hora o vint minuts, i després tiro l’arròs. Quan porti una estona bullint, hi poso els musclos que he separat de les closques, i cinc minuts abans d’acabar, si en tenim, les cloïsses i una picada d’all i julivert.
Quan les cloïsses s’obrin, ja podem apagar el foc i deixar reposar cinc minuts abans de servir.
La sípia, el calamar, els musclos i les cloïsses són opcionals, tot depèn de la qualitat del producte i de la mida dels llomantos. Igual que el brou, que pot ser substituït per aigua.
A mi m’agrada més quan queda molt sucós, gairebé com una sopa espesseta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada